Esta nit la lluna

Un poemeta ràpid, com el banana bread que faig. L'altre dia hi havia una lluna fina, fina, i com no, vaig decidir cantar-li:

Esta nit la lluna és la pinta perfecta per fer-te una trena ben negra.

La pinta perfecta per acaronar-te tota la nit mentre mengem taronges.

Esta nit la lluna és el bressol blanquíssim d'hores líquides dormides junts.

El bressol blanquíssim, caliu brodat amb arada d'esperma i saliva salada.

Esta nit la lluna és la falç farcida a la teua faixa per si la mort ve.

Esta nit la lluna és la falç farcida i famolenca encara de pa, paraula, instant.

Esta nit la lluna és la mà i és el cau, el plat i el pit, el ciri beneit.

Esta nit la lluna és la mà gèlida i buida i el plat ple de la teua presència.

Esta nit la lluna és la lluna, no és metàfora, no és símil, no és hòstia.

Esta nit la lluna és la lluna. Mirem-la, mirem-nos els dos baix la seua llum.  

Guitarra i planxa

Jo planxe i Jesús toca la guitarra, fa uns exercicis, escales de notes que ens fan parlar de coses com l'harmonia celestial, la compatibilitat de l'home amb l'univers, el material del qual estem fets els humans, les plantes i les estreles. La planxa recorre camins curts i repetitius sobre el cotó blanc. Una camisa bona, entre tantes q han perdut el seu bon portar de tantíssimes vegades q han passat per la rentadora. Me la comprí per al bateig del meu nebot. Volia lluir poques peces i amb colors clars; volia lluir un missatge de netedat i senzillesa a to amb la cerimònia d'iniciació, per molt en contra q jo estigués de la religiositat involucrada a l'afer. 

Avui, abans d'anar a la piscina com tots els diumenges, he fet unes magdalenes, i hi he afegit canyella aquesta vegada. M'he quedat ajupit davant el forn, contemplant-les mentre s'elevaven a poc a poc dins la seua caixeta de paper, lluentes, humils, quasi cantant il·luminades per la pereta de llum taronja. El temps s'ha aturat així un instant. M'han vingut unes quantes paraules al cap en forma de frases no acabades: el misteri de la farina, la suavitat quasi eròtica de la unió de mantega i sucre, el foc q tot ho transforma, el foc q tot ho transforma, el foc q tot ho transforma. A Grace Nichols va ser un huracà el qui li rebentà les cadenes q li oprimien el cor, el qui li tornà deus i fantasmes de la terra maternal i Caribenya; a mi una magdalena m'ompli la ment de no-res, em deixa en blanc el pensament mentre m'obri els porus de la memòria a través del nas i la pell. Amb les puntes dels dits acaricie lentíssimament el vidre q separa el dins del fora del forn. Em crema però ho païsc. 

Hauré d'elevar aquest dolç a la categoria d'allò sublim pronto. Ja sé, ja sé: Proust també ho va fer fa temps. 

PS: ací va el poema de Nichols del què parle dalt, l'última estrofa és una joia, de les meues preferides

Hurricane Hits England by Grace Nichols

It took a hurricane, to bring her closer
To the landscape.
Half the night she lay awake,
The howling ship of the wind,

Its gathering rage,
Like some dark ancestral spectre.
Fearful and reassuring.

Talk to me Huracan
Talk to me Oya
Talk to me Shango
And Hattie,
My sweeping, back-home cousin.

Tell me why you visit
An English coast?
What is the meaning
Of old tongues
Reaping havoc
In new places?

The blinding illumination,
Even as you short-

Circuit us
Into further darkness?

What is the meaning of trees
Falling heavy as whales
Their crusted roots
Their cratered graves?

O why is my heart unchained?

Tropical Oya of the Weather,
I am aligning myself to you,

I am following the movement of your winds,
I am riding the mystery of your storm.

Ah, sweet mystery,
Come to break the frozen lake in me,
Shaking the foundations of the very trees within me,
Come to let me know
That the earth is the earth is the earth.

A mena de copyright

No sé si servirà de molt, però:

          "Queda totalment prohibida la còpia o l'ús de qualsevol material escrit que apareix en aquest bloc sense permís de l'autor, que sóc jo (i en alguns casos els qui col.laboren or traduïxen amb mi a la pàgina). L'autor declara i defén el dret moral de possessió de la seua obra." Amén.

Record número 2

La primera vegada q varem quedar va ser a través d'una web d'aquestes que en diuen “de contactes”.Gaydar era una veterana web on homes es reunien virtualment per xerrar, compartir fotos i, el que és més important, per quedar i pegar un polvo. J i jo vàrem fer lo primer, minuts després lo segon, i finalment lo tercer. Era diumenge, l'últim diumenge d'un estiu estrany on els núvols s'havien mostrat amos i senyors celestials amb unes temperatures contínuament intimidades pel seu domini. Després d'intercanviar uns quants missatges (“why don't you come over?”), em vaig dutxar, vaig glopejar amb elixir, i em fiquí uns texans i una samarreta a ratlles; peguí una ullada a l'espill abans d'eixir per la porta: “val guapet, anem” em vaig dir, amb el somriure nerviós penjat del rostre. 

En obrir-me em va fer un somriure i ens vàrem intercanviar un parell de salutacions, 

- Hey, you alright? 

- Not bad man, come in. How are you? 

- Good, good... nice place you have... 

- Yeah, we try to keep it tidy. 

J vivia a un pis d'estudiants. Em va dir q els seus flatmates havien mogut al pub, que havia quedat en vore-los en una estona. 

- So we don't have much time, do we? - li vaig dir mentre li llevava la samarreta. 

- Unfortunately not. 

- Okey, we'll see what we can do... 

- Let me take your t-shirt off too... 

La seua pell desprenia una boirina imperceptible de espècies i regalèssia i les meues mans es van emparrar pels seus braços, per la seua esquena, pel seu pit espigat de vellut. En aquell breu instant em vaig prometre que no oblidaria mai aquella olor. Ara, només si tanque els ulls molt fort, puc sentir un bri finíssim, una malenconia etèria d'aquells segons sublims.

La gàbia

Doncs no m'acabe de centrar per a acabar l'article sobre cínics i gossos... Així q ací vos deixe un escrit a mig coure. Comentaris ben rebuts, com sempre. També he decidit traduïr-lo a l'anglès per si... hmmm... per si... well, I don't know why... here it goes anyway:

Un amic m'ha deixat una gàbia:
"té, un regal; un record."La memòria
sempre cruel, necessita objectes cruels
per nodrir-se. L'amic ha mogut sol,
quatre bàrtuls, sa camera obscura
i papers per poder dibuixar el
gran silenci, encegat per l'estepa.

Quan mogué vaig triar un retrat: d'ell
llarg i estés, autumnal, sobre fulles,
amb el rostre amagat al forat del
petit colze, la mà agafant un
canelobre de quatre candeles
que flamegen al bell mig del dia,
com el boig que buscava despulles
del seu déu.
                  I una gàbia.
                                    Tan buida.

------

A friend has left me with a cage:
"here, a present, a souvenir." Memory,
always cruel, needs of cruel objects
to feed itself. My friend has left alone,
with little luggage, his camera obscura
and paper to draw
the great silence, engrossed by the steppe.

When he left I chose a portrait: of him
long and spread, autumnal, on top of leaves
holding a candelabra with four candles
flaming at full noon,
like that madman that searched for
his god's corpse.
                         And a cage.
                                            So empty.

De cínics i gossos (primera part)

Mentre escolte Bach (quin puto snob!) escriuré un parell de línies sobre dues lectures q estic fent esta setmana. Una és un article per Peter Osborne, col·laborador habitual i editor de “Radical Philosophy”, la qual li transcriu una ponència q feu a principi d'any sobre disrupció política i art. L'altra és el primer volum de l' “Ode to Kirihito”, novel·la gràfica japonesa publicada per primera vegada als anys 70 per Osamu Tezuka, potser el senyor que ficà més llavor per a que nasquera el que ara anomenem manga. Aquestes dues obres, o expressions o com vulgueu anomenar-les, tenen en comú i al meu parer la paraula i el concepte de gos, la primera en sentit etimològic i la segona en un de més literal. Sempre he pensat, que la història de les paraules és una matèria que deuria ser obligatòria a les escoles; així de clar: no m'explique com tecnologia és de rigueur a l'educació secundària ací al Regne Unit i allà a València i no ho és l'etimologia, la filosofia, la crítica literària...

Seguint el fil de la meua indignació, Peter Osborne escriu sobre la relació que troba entre l'escola de pensament hel·lènica anomenada dels cínics (uns 550 anys abans de l'era cristiana) i les múltiples expressions de desacord amb/lluita contra el sistema polític imperant que han aparegut a diverses ciutats més o menys grans europees i americanes: l' “occupy Wall Street”, els “indignados”, la penya q acampà fora de la Saint Paul cathedral ací a Londres... Les similituds q Osborne observa entre un moviment intel·lectual antiquíssim i un moviment social tan recent són l'aspecte burleta i crític contra la moralitat predominant d'una banda i la baixa opinió amb la qual es tracten els diners i/o la crítica al valor de les coses d'una altra: Diogenes, un dels pares de l'escola cínica, vivia a una gerra de vi i només duia damunt un poc de menjar i la roba q cobria la seua pell.

En aquest sentit Osborne diu q els manifestants i ocupants d'universitats, places i jardins representen una “re-apropiació [de la] indiferència cap a tots els valors 'superiors' inherents a la estructura comodificadora dels diners.” En altres paraules, els manifestants i participants en aquests esdeveniments tendixen a tractar els diners amb menyspreu. amb indiferència. Osborne cita com a evidència el número considerable dels “sense-sostre” q prengueren part en els debats i les ocupacions de Londres. El q Osborne no menciona, però, és la classe social de la qual provenia l'altra porció del moviment: els i les  estudiants participants a l'acampada de Saint Paul. Per observació directa puc dir: de classe mitjana acomodada, joves i no tan joves amb una determinada història fiscal i econòmica darrere d'ells i elles, donada pel compte corrent del pare i la mare. Aquestos anti-sistema, havien clarament optat per viure una performance de la pobresa, molt probablement no havent-la conegut mai. Més important encara, és més q sabut q moltes persones q viuen al carrer ho fan per un seguit de raons de caire més social q personal: és a dir, molt pocs han triat viure amb tan poc. Queda així la legitimitat del moviment malmesa? Això ho raonarem en altre moment.

El q m'interessa més de la lectura, però, és l'etimologia de la paraula cínic i el q aquesta etimologia importa, ens importa als ciutadans q volem mostrar la nostra indignació amb la situació política i econòmica actual.

CONTINUARÀ A LA PROPERA ENTRADA...

Record número 1

Recorde que vaig obrir la porta i vaig pensar, “on va esta dona? Que no es trobarà bé?” Duia una ampolla de vi blanc a la mà, ben agafada pel coll, i a l'altra un tirabuixó rovellat i vell. Ens intercanviarem un parell de frases estàndard d'aquelles q els veïns no ens cansem mai de pronunciar i ficà ràpidament un peu al brancal de la porta, “do you mind if I come in?” És clar que no, li vaig dir, i li vaig oferir una cadira. Isabel baixava aleshores per l'escala al menjador i em va mirar amb una cella alçada. Es van somriure mútuament i Isabel, alçant la veu, li va preguntar com es trobava, “How is it going Joan?” La dona va contestar q no massa bé, puix es volia fer un gotet o dos de bon vi i no podia, ni per mil dimonis, obrir l'ampolla aquella. “It's my hands you see, I've got arthritis, the doctord said” i no podia tirar amb prou força per traure el suro. Ah mare, vaig pensar, ja tenim el misteri resolt.

Mamprenguérem a raonar un poc de l'oratge, de què anàvem a fer per a sopar i la dona ens convidà a fer una copeta amb ella, però Isabel i jo varem rebutjar. La dona insistí. I nosaltres també. No recorde ben bé com anà la cosa a partir d'aquell moment. Supose q li oferiríem quedar-se a sopar i ella, com a bona anglesa q no vol molestar, rebutjaria? No ho sé. Sé que a la dona li agradava menjar i beure bé. Tots els vespres la veiem fer devotament el pelegrinatge que la duia al restaurant italià tres carrers més enllà, prop de l'estació, on es feia el seu soparet. Pense que era el seu menjar de calent del dia, i me la imagine gaudint d'un “liver and mash washed down with a nice glass of house red”.

En poc de temps, però, varem observar q Joan necessitava gradualment més ajuda per a poder arribar al restaurant. Primer va ser una bengala i més tard el braç del seu gendre. Aquest, un home d'aquells secs q amaga la seua sexualitat d'una forma escandalosa, era el suficientment cortès com per a somriure-mos en passar pel seu costat, i el suficientment pacient com per a tindre cura de Joan durant una curta temporada. A l'any la tancà en una residència de vells i no hem tornat a saber res de la vella. 

Tothom pot enviar missatges now

He canviat el set-up del bloc per a que tots i totes pugueu deixar missatges, independentment de tindre compte en google-blogger or not... no hem d'acceptar una google-dictadura as a default setting, veritat?

Poppies in October

Hui he traduït un poema de Sylvia Plath. Aquesta dona tenia una sensibilitat ben especial a l'hora de fer l'amor a les paraules, una sensibilitat que la du a racons de l'ésser que fan por i a finestres de l'ànima que donen joia. Steven i jo ens coneguerem quasi recitant el seu "Daddy", un poema que sua rancor, amor i passat. L'última estança d'aquest poema la tinc escrita a molts quaderns d'estudi i a moltes parets de lavabos públics. Digueu q vos sembla la traducció:

Poppies in October 

Even the sun-clouds this morning cannot manage such skirts. 
Nor the woman in the ambulance
Whose red heart blooms through her coat so astoundingly -
A gift, a love gift
Utterly unasked for
By a sky
Palely and flamily
Igniting its carbon monoxides, by eyes
Dulled to a halt under bowlers.
O my God, what am I
That these late mouths should cry open 
In a forest of frost, in a dawn of cornflowers.

Roselles a l'octubre

Ni els núvols-sol poden compondre semblants faldilles aquest matí.

Ni la dona a l'ambulància,

el seu cor roig que florix pel seu abric tan esbalaidorament

Un obsequi, un obsequi d'amor

que de cap manera ha demanat

un cel que encén els seus monòxids de carboni

pàl·lidament i flamejant, uns ulls

que l'afebliment ha parat baix barrets forts 

O deu meu, qué sóc jo

per a que aquestes boques tardanes s' òbriguen d'un crit

en un bosc de rosada, en una alba de blavets. 

Train journey

Avui agafe el tren per a visitar Isabel. De Waterloo East surt un tren que té parada a Blackheath, un dels milers de suburbis paradòxicament centrals que té la ciutat. Assegut, tranquil, escolte música als cascos: primer The Breeders, després Mahler. Els ulls se m'omplen de goig quan passe per cada estació, quan cada pam de via m'oferix instantànies d'aquesta urbs plena de grisos que vols tocar i de llums que vols engolir. El trajecte sura sobre la Southwark Cathedral, rectangular, marcial, lluint la pedra clara al sol. Les fulles s'agafen als arbres patèticament, tremolant, moribundes. Hi passe pel costat d'edificis q ara són oficines, però que encara conserven les politges als finestrons més alts, deixalla d'un altre mode de producció. A l'altra banda dels vidres gent asseguda, com jo, però amb un posat diferent: la barbeta descansa a la mà d'un home jove; al meeting es para atenció, una línia és escrita a un ordinador; dues dones amb falda obscura i camisa blanca passegen papers a les mans mentre intercanvien el que jo desitge siguen confidències. El tren seguix. Ara mira, uns edificis altíssims, objectes d'una bellesa feixista que plau i fa mal. La raó d'ésser, la forma grotesca del block of council flats pertanyen als anys parits per Thatcher. Un altre vestigi, com les politges, però aquest amb un referent encara actual i real, una convivència quotidiana amb la pobresa, ben viva: pilotes desinflades als balcons, nadons que probablement ploren darrere les finestres, escales de formigó, fem als racons...  

The weather man

Els senyors i les senyores de l'oratge només fan q insistir q enguany no tindrem estiu. Estic fart d'escoltar-los, amb aquella entonació tan forçadament innocent i alegre, divulgant les bones noves atmosfèriques, q mai ho son, i q tres de quatre vegades són errònies. “Demà plourà a mansalva” (1); i ix un sol fi i fresc. “Aquestos núvols es desplaçaran amb rapidesa i gaudirem d'una resta del dia solejada” (2); i, ara sí, durant hores, en cau més q en Safra. El que més em fica de mala llet és la joia mal dissimulada amb la qual ens informen q l'oratge serà horrorós, la pura felicitat q qualsevol teleespectador mínimament cínic pot observar en el llenguatge corporal d'aquestos clarividents barats i toca-collons.  

(1) Tomorrow it will be very wet.

(2) These clouds will swiftly move away and we'll be able to enjoy clear skies the rest of the day.

En proves

Ací estem germanes i germans, ficant oli a la màquina mental a través de la tecnologia, uff! Alguns dirien q precissament l'internet ha nascut, com el xiquet del Terminator, per a acabar amb la ment humana... Jo no vull ser menys i he obert un blog per a col.laborar en aquesta lloable enterprise... Desde Londres con amor.

Aquest bloc serà una pissarra de queixes, observacions i, per al qui vulga, la chance d'intercanviar paraules, art, i traduccions.

Salut!