La primera vegada q varem quedar va ser a través d'una web d'aquestes que en diuen “de contactes”.Gaydar era una veterana web on homes es reunien virtualment per xerrar, compartir fotos i, el que és més important, per quedar i pegar un polvo. J i jo vàrem fer lo primer, minuts després lo segon, i finalment lo tercer. Era diumenge, l'últim diumenge d'un estiu estrany on els núvols s'havien mostrat amos i senyors celestials amb unes temperatures contínuament intimidades pel seu domini. Després d'intercanviar uns quants missatges (“why don't you come over?”), em vaig dutxar, vaig glopejar amb elixir, i em fiquí uns texans i una samarreta a ratlles; peguí una ullada a l'espill abans d'eixir per la porta: “val guapet, anem” em vaig dir, amb el somriure nerviós penjat del rostre.
En obrir-me em va fer un somriure i ens vàrem intercanviar un parell de salutacions,
- Hey, you alright?
- Not bad man, come in. How are you?
- Good, good... nice place you have...
- Yeah, we try to keep it tidy.
J vivia a un pis d'estudiants. Em va dir q els seus flatmates havien mogut al pub, que havia quedat en vore-los en una estona.
- So we don't have much time, do we? - li vaig dir mentre li llevava la samarreta.
- Unfortunately not.
- Okey, we'll see what we can do...
- Let me take your t-shirt off too...
La seua pell desprenia una boirina imperceptible de espècies i regalèssia i les meues mans es van emparrar pels seus braços, per la seua esquena, pel seu pit espigat de vellut. En aquell breu instant em vaig prometre que no oblidaria mai aquella olor. Ara, només si tanque els ulls molt fort, puc sentir un bri finíssim, una malenconia etèria d'aquells segons sublims.
