De cínics i gossos (primera part)

Mentre escolte Bach (quin puto snob!) escriuré un parell de línies sobre dues lectures q estic fent esta setmana. Una és un article per Peter Osborne, col·laborador habitual i editor de “Radical Philosophy”, la qual li transcriu una ponència q feu a principi d'any sobre disrupció política i art. L'altra és el primer volum de l' “Ode to Kirihito”, novel·la gràfica japonesa publicada per primera vegada als anys 70 per Osamu Tezuka, potser el senyor que ficà més llavor per a que nasquera el que ara anomenem manga. Aquestes dues obres, o expressions o com vulgueu anomenar-les, tenen en comú i al meu parer la paraula i el concepte de gos, la primera en sentit etimològic i la segona en un de més literal. Sempre he pensat, que la història de les paraules és una matèria que deuria ser obligatòria a les escoles; així de clar: no m'explique com tecnologia és de rigueur a l'educació secundària ací al Regne Unit i allà a València i no ho és l'etimologia, la filosofia, la crítica literària...

Seguint el fil de la meua indignació, Peter Osborne escriu sobre la relació que troba entre l'escola de pensament hel·lènica anomenada dels cínics (uns 550 anys abans de l'era cristiana) i les múltiples expressions de desacord amb/lluita contra el sistema polític imperant que han aparegut a diverses ciutats més o menys grans europees i americanes: l' “occupy Wall Street”, els “indignados”, la penya q acampà fora de la Saint Paul cathedral ací a Londres... Les similituds q Osborne observa entre un moviment intel·lectual antiquíssim i un moviment social tan recent són l'aspecte burleta i crític contra la moralitat predominant d'una banda i la baixa opinió amb la qual es tracten els diners i/o la crítica al valor de les coses d'una altra: Diogenes, un dels pares de l'escola cínica, vivia a una gerra de vi i només duia damunt un poc de menjar i la roba q cobria la seua pell.

En aquest sentit Osborne diu q els manifestants i ocupants d'universitats, places i jardins representen una “re-apropiació [de la] indiferència cap a tots els valors 'superiors' inherents a la estructura comodificadora dels diners.” En altres paraules, els manifestants i participants en aquests esdeveniments tendixen a tractar els diners amb menyspreu. amb indiferència. Osborne cita com a evidència el número considerable dels “sense-sostre” q prengueren part en els debats i les ocupacions de Londres. El q Osborne no menciona, però, és la classe social de la qual provenia l'altra porció del moviment: els i les  estudiants participants a l'acampada de Saint Paul. Per observació directa puc dir: de classe mitjana acomodada, joves i no tan joves amb una determinada història fiscal i econòmica darrere d'ells i elles, donada pel compte corrent del pare i la mare. Aquestos anti-sistema, havien clarament optat per viure una performance de la pobresa, molt probablement no havent-la conegut mai. Més important encara, és més q sabut q moltes persones q viuen al carrer ho fan per un seguit de raons de caire més social q personal: és a dir, molt pocs han triat viure amb tan poc. Queda així la legitimitat del moviment malmesa? Això ho raonarem en altre moment.

El q m'interessa més de la lectura, però, és l'etimologia de la paraula cínic i el q aquesta etimologia importa, ens importa als ciutadans q volem mostrar la nostra indignació amb la situació política i econòmica actual.

CONTINUARÀ A LA PROPERA ENTRADA...

Record número 1

Recorde que vaig obrir la porta i vaig pensar, “on va esta dona? Que no es trobarà bé?” Duia una ampolla de vi blanc a la mà, ben agafada pel coll, i a l'altra un tirabuixó rovellat i vell. Ens intercanviarem un parell de frases estàndard d'aquelles q els veïns no ens cansem mai de pronunciar i ficà ràpidament un peu al brancal de la porta, “do you mind if I come in?” És clar que no, li vaig dir, i li vaig oferir una cadira. Isabel baixava aleshores per l'escala al menjador i em va mirar amb una cella alçada. Es van somriure mútuament i Isabel, alçant la veu, li va preguntar com es trobava, “How is it going Joan?” La dona va contestar q no massa bé, puix es volia fer un gotet o dos de bon vi i no podia, ni per mil dimonis, obrir l'ampolla aquella. “It's my hands you see, I've got arthritis, the doctord said” i no podia tirar amb prou força per traure el suro. Ah mare, vaig pensar, ja tenim el misteri resolt.

Mamprenguérem a raonar un poc de l'oratge, de què anàvem a fer per a sopar i la dona ens convidà a fer una copeta amb ella, però Isabel i jo varem rebutjar. La dona insistí. I nosaltres també. No recorde ben bé com anà la cosa a partir d'aquell moment. Supose q li oferiríem quedar-se a sopar i ella, com a bona anglesa q no vol molestar, rebutjaria? No ho sé. Sé que a la dona li agradava menjar i beure bé. Tots els vespres la veiem fer devotament el pelegrinatge que la duia al restaurant italià tres carrers més enllà, prop de l'estació, on es feia el seu soparet. Pense que era el seu menjar de calent del dia, i me la imagine gaudint d'un “liver and mash washed down with a nice glass of house red”.

En poc de temps, però, varem observar q Joan necessitava gradualment més ajuda per a poder arribar al restaurant. Primer va ser una bengala i més tard el braç del seu gendre. Aquest, un home d'aquells secs q amaga la seua sexualitat d'una forma escandalosa, era el suficientment cortès com per a somriure-mos en passar pel seu costat, i el suficientment pacient com per a tindre cura de Joan durant una curta temporada. A l'any la tancà en una residència de vells i no hem tornat a saber res de la vella.