Train journey

Avui agafe el tren per a visitar Isabel. De Waterloo East surt un tren que té parada a Blackheath, un dels milers de suburbis paradòxicament centrals que té la ciutat. Assegut, tranquil, escolte música als cascos: primer The Breeders, després Mahler. Els ulls se m'omplen de goig quan passe per cada estació, quan cada pam de via m'oferix instantànies d'aquesta urbs plena de grisos que vols tocar i de llums que vols engolir. El trajecte sura sobre la Southwark Cathedral, rectangular, marcial, lluint la pedra clara al sol. Les fulles s'agafen als arbres patèticament, tremolant, moribundes. Hi passe pel costat d'edificis q ara són oficines, però que encara conserven les politges als finestrons més alts, deixalla d'un altre mode de producció. A l'altra banda dels vidres gent asseguda, com jo, però amb un posat diferent: la barbeta descansa a la mà d'un home jove; al meeting es para atenció, una línia és escrita a un ordinador; dues dones amb falda obscura i camisa blanca passegen papers a les mans mentre intercanvien el que jo desitge siguen confidències. El tren seguix. Ara mira, uns edificis altíssims, objectes d'una bellesa feixista que plau i fa mal. La raó d'ésser, la forma grotesca del block of council flats pertanyen als anys parits per Thatcher. Un altre vestigi, com les politges, però aquest amb un referent encara actual i real, una convivència quotidiana amb la pobresa, ben viva: pilotes desinflades als balcons, nadons que probablement ploren darrere les finestres, escales de formigó, fem als racons...