Mentre sopem Paul, el xicon a casa del qual ens
quedem, em pregunta que què em pareix la ciutat. La veritat és que
no sé per on mamprendre, li dic. Saps quantes fotos em vist d'Àsia?
Les pluges monsòniques, la gentada als carrers, el caos
circulatori... però fins que no arribes a un país del subcontinent
no es materialitza la realitat que mulla aquestes imatges. Sobretot perquè realitat és principalment sorollosa: cotxes, furgonetes, milers de
rickshaws, centenars de CNGs... Es circula amb les orelles més que
amb els ulls: els conductors criden, toquen el timbre els rickshaws,
fan sonar els clàxons els cotxes... la ciutat canta. Inclús les fulles dels
centenars de plantes i arbres clamen aigua sorollosament durant
l'estació seca, cobertes de pols i llum. Dhaka té una set
incommensurable de vida: homes, dones, xiquets i xiquetes caminen, pedalegen, són transportats, estiren la mà demanant
almoina, corren darrere un gat, et saluden i et pregunten d'on ets (la cara
blanca et revela), compren i venen al carrer dolços, tabac, crèdit
per al mòbil, samarretes, llibres, pintes per als cabells i la barba,
flors, cacau...
Ací tenim un rickshaw. Un rickshaw és
una bicicleta de tres rodes que transporta a un número indeterminat
de persones. Quan la veus per primera vegada diries que més de dos
ahí dalt, impossible. Així i tot el primer dia, durant la primera
hora al país, em vaig muntar a un amb dues persones més, Delwar i Paul, a la recerca de mobles de segona mà. El segon dia en vaig vore un que duia pare, mare, xiqueta
d'uns cinc anys i bebè de només mesos. El tercer dia una
família completa, inclosos una iaia i un sac d'arròs. Per suposat,
el rickshaw-wallah, el “ciclista” ha d'estar fort, vaig pensar en
arribar. Però el que veieu a la foto és el tamany mitjà d'un
rickshaw-wallah. Molts estan més prims. Molts són més majors. D'on
trauen la força encara no m'ho explique.
Segons em conta Delwar un número
important de rickshaw-wallahs arriben a Dhaka durant l'hivern perquè
la feina al camp minva i han de guanyar diners d'alguna manera.
Prompte aprenen on estan els principals carrers i avingudes de la
ciutat; molts tornen anualment a una zona determinada i no et volen
dur més enllà. De vegades tot depèn de la urgència amb la qual
necessiten diners. Un dia Lotte (la dona de Paul) i jo muntarem a un
rickshaw a la recerca de la casa d'un poeta famós. Li varem donar el
nom de l'escriptor i l'home ens digué que sense problema. 15 minuts
més tard ens parava a l'estació d'autobusos. Sorpresos, Lotte (qui
malgrat ser holandesa parla un Bangla perfecte) li preguntà on ens
havia dut. L'home ens digué que estava segur de que vivia per aquell
veïnat. Un veïnat a Dhaka no és com un veïnat al poble: encara
que molta gent es coneix en són massa per a saber qui viu on, per
molt poeta famós que cerquem... Lotte raonà amb un parell de
conductor d'autobusos i entre tots van decidir que no estava molt
lluny. Muntem de nou. Als 5 minuts de pedaleig baix el sol, parem
davant una porta de metall pintada de blanc. Li diem al
rickshaw-wallah que ens espere fora. L'home es seca la suor amb el
mocador i assenteix. Entrem per una porta mig oberta i un pati
espaiós i ple de plantes ens dóna la benvinguda. A un racó una
estàtua de Kali, deessa del temps, el canvi i la destrucció. Estem
a un temple hindú. El guru ens rep i visitem l'altar, ple de flors
roges i ciris. Li donem un donatiu; ens diu que pregarà per
nosaltres. Clarament interessant, però aquest lloc no era la casa
del poeta...
Una vegada fora el nostre amic ens indica una casa dos o
o tres més avall. Ha parlat amb un veí i sap amb certesa (ehem) que
la casa que volem està allà. Entrem i una dona ens rep.
Efectivament aquesta era la casa del poeta, però hi fa tants anys que l'interior ha canviat molt, ens diu. Observem el pati. Després de la
mini-aventura al rickshaw, aquest enclavament de pau i verdor ens
oferix la pau i bellesa que inspirà el poeta:
