dimecres, 26 de juny del 2013

De la pols, l'art i els espills

Quentin Crisp mai llevava la pols al seu caòtic pis de Manhattan. Deia q després d'un temps t'acostumes i no la notes. Aquest fet contrastava de manera quasi radical amb la cura q tenia del seu aspecte personal: sempre immaculadament vestit, el cabells pentinats amb atenció i abundant laca, el mocador de seda al coll, un toc de rouge. M'imagine q entrar a sa casa era com entrar a una d'aquestes botigues de les quals en queden cada vegada menys a les grans ciutats. Una hi havia al carrer Pelayo de València, llarga, estreta i humida, plena de llibres vells majoritàriament, però també de trastos de tot gènere: làmpares d'acer, pilotes de futbol desinflades, làmines i olis amb un dit de pols, marcs vidus delimitant un troç regular del no-res. I espills. D'això Quentin en tindria uns quants segurament. Sobre la imatge reflectida a l'espill i la homosexualitat s'ha escrit a muntó: Narcís i la seua estèril mort, sense progènie, causada per un amor excessiu d'ell mateix, de la còpia del seu cos dibuixada a l'aigua; la capacitat de l'espill de crear una còpia física exacta d'u mateix però invertida, un doble, un clon que faça una vida acceptable socialment mentre tu et capbusses a l'abisme de la nit de la mà de Dorian Gray.


El meu amic Wai Yan ha treballat amb espills durant uns quants anys. Nascut a Hong Kong, s'en vingué a Londres amb la seua família dis-funcional quan tenia cinc anys. Els últims dos anys s'ha concentrat d'una banda en vídeo-art, i d'altra en found objects, els quals treballa i transforma en objectes farcits de significats i històries. Durant un temps obsessivament cercà espills de multitud de mides i formes, als quals gravava la seua imatge a base de rascar l'alumini que els protegeix. L'obra, prometea, requerix precisió, la capacitat de fer la mateixa tasca repetidament durant hores, dies... i el coratge de vore's reflectit dues vegades a un espill que patix. S'ha dit q l'art, l'art de debò, empenta la ment cap a pensaments i abstraccions q el fan créixer, anima la consciència a fer nusos d'imatge a imatge creant així significats sempre nous i personals. Per això dic q l'espill “patix”: ha patit el ganivet esmolat q ha marcat una imatge al seu si. Quan reflexa la meua imatge, patix la meua imatge, li dona suport fins el punt de donar significat a la meua representació física, és a dir, quan jo pense en el meu físic, la meua memòria em presenta el q un espill o altre ha reflectit constantment i invariable des de q sóc conscient. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Hello and welcome! Escriu-me cosetes, vinga, sé que tu vols...