Apunts sobre Dhaka

Mentre sopem Paul, el xicon a casa del qual ens quedem, em pregunta que què em pareix la ciutat. La veritat és que no sé per on mamprendre, li dic. Saps quantes fotos em vist d'Àsia? Les pluges monsòniques, la gentada als carrers, el caos circulatori... però fins que no arribes a un país del subcontinent no es materialitza la realitat que mulla aquestes imatges. Sobretot perquè realitat és principalment sorollosa: cotxes, furgonetes, milers de rickshaws, centenars de CNGs... Es circula amb les orelles més que amb els ulls: els conductors criden, toquen el timbre els rickshaws, fan sonar els clàxons els cotxes... la ciutat canta. Inclús les fulles dels centenars de plantes i arbres clamen aigua sorollosament durant l'estació seca, cobertes de pols i llum. Dhaka té una set incommensurable de vida: homes, dones, xiquets i xiquetes caminen, pedalegen, són transportats, estiren la mà demanant almoina, corren darrere un gat, et saluden i et pregunten d'on ets (la cara blanca et revela), compren i venen al carrer dolços, tabac, crèdit per al mòbil, samarretes, llibres, pintes per als cabells i la barba, flors, cacau...  

Ací tenim un rickshaw. Un rickshaw és una bicicleta de tres rodes que transporta a un número indeterminat de persones. Quan la veus per primera vegada diries que més de dos ahí dalt, impossible. Així i tot el primer dia, durant la primera hora al país, em vaig muntar a un amb dues persones més, Delwar i Paul, a la recerca de mobles de segona mà. El segon dia en vaig vore un que duia pare, mare, xiqueta d'uns cinc anys i bebè de només mesos. El tercer dia una família completa, inclosos una iaia i un sac d'arròs. Per suposat, el rickshaw-wallah, el “ciclista” ha d'estar fort, vaig pensar en arribar. Però el que veieu a la foto és el tamany mitjà d'un rickshaw-wallah. Molts estan més prims. Molts són més majors. D'on trauen la força encara no m'ho explique. 

Segons em conta Delwar un número important de rickshaw-wallahs arriben a Dhaka durant l'hivern perquè la feina al camp minva i han de guanyar diners d'alguna manera. Prompte aprenen on estan els principals carrers i avingudes de la ciutat; molts tornen anualment a una zona determinada i no et volen dur més enllà. De vegades tot depèn de la urgència amb la qual necessiten diners. Un dia Lotte (la dona de Paul) i jo muntarem a un rickshaw a la recerca de la casa d'un poeta famós. Li varem donar el nom de l'escriptor i l'home ens digué que sense problema. 15 minuts més tard ens parava a l'estació d'autobusos. Sorpresos, Lotte (qui malgrat ser holandesa parla un Bangla perfecte) li preguntà on ens havia dut. L'home ens digué que estava segur de que vivia per aquell veïnat. Un veïnat a Dhaka no és com un veïnat al poble: encara que molta gent es coneix en són massa per a saber qui viu on, per molt poeta famós que cerquem... Lotte raonà amb un parell de conductor d'autobusos i entre tots van decidir que no estava molt lluny. Muntem de nou. Als 5 minuts de pedaleig baix el sol, parem davant una porta de metall pintada de blanc. Li diem al rickshaw-wallah que ens espere fora. L'home es seca la suor amb el mocador i assenteix. Entrem per una porta mig oberta i un pati espaiós i ple de plantes ens dóna la benvinguda. A un racó una estàtua de Kali, deessa del temps, el canvi i la destrucció. Estem a un temple hindú. El guru ens rep i visitem l'altar, ple de flors roges i ciris. Li donem un donatiu; ens diu que pregarà per nosaltres. Clarament interessant, però aquest lloc no era la casa del poeta... 

Una vegada fora el nostre amic ens indica una casa dos o o tres més avall. Ha parlat amb un veí i sap amb certesa (ehem) que la casa que volem està allà. Entrem i una dona ens rep. Efectivament aquesta era la casa del poeta, però hi fa tants anys que l'interior ha canviat molt, ens diu. Observem el pati. Després de la mini-aventura al rickshaw, aquest enclavament de pau i verdor ens oferix la pau i bellesa que inspirà el poeta:

Poemes publicats a "Lo Càntich" revista digital (!)

Ací vos deixe un parell de poemes que m'han publicat els amics de "Lo Càntich" revista digital:

http://www.locantich.cat/2013/07/poeta-lestranger-josep-almudever-chanza.html

Vaig usar el títol "poeta a l'estranger" pensant en García Lorca un poc, però en lloc de reflectir la meua realitat al país que m'acollix ja fa anys, vaig decidir parlar de la terra d'on vinc, de les frustracions que em genera, de l'amor que encara li professe:

Poeta a l'estranger

I

dislocant la llengua 
he arribat a tal extrem de sofrença 
que la boca se'm bada com una gerra 
saturada de salmorra i delit 

de llavi a llavi 
la distància prova sutures, 
deliris de fils i agulles 
entre l'ara i l'enllà 

el temps, però, solca i aïlla, 
l'instrumental asèptic ni fila ni forada 
i sospite — sospite una gran nafra, 
una úlcera, una lesió, una perpètua rialla 


II

a la terra li put l'alè 
de vapors de vi, d'all i tabac, 
de veus foranes i grogues 
escopides per goles galants 

Ítaca, eixuta i pudenta, 
lluint guants llargs de cuir 
em pren pel coll i m'eleva: 
para-sol de ràbia, defugir 

un insult i el cuir es premsa, 
una cançó i els peus dansen al vent; 
polsims de veu emanen de mi: 
"mare solte'm, llence'm, deixe'm versar"

De la pols, l'art i els espills

Quentin Crisp mai llevava la pols al seu caòtic pis de Manhattan. Deia q després d'un temps t'acostumes i no la notes. Aquest fet contrastava de manera quasi radical amb la cura q tenia del seu aspecte personal: sempre immaculadament vestit, el cabells pentinats amb atenció i abundant laca, el mocador de seda al coll, un toc de rouge. M'imagine q entrar a sa casa era com entrar a una d'aquestes botigues de les quals en queden cada vegada menys a les grans ciutats. Una hi havia al carrer Pelayo de València, llarga, estreta i humida, plena de llibres vells majoritàriament, però també de trastos de tot gènere: làmpares d'acer, pilotes de futbol desinflades, làmines i olis amb un dit de pols, marcs vidus delimitant un troç regular del no-res. I espills. D'això Quentin en tindria uns quants segurament. Sobre la imatge reflectida a l'espill i la homosexualitat s'ha escrit a muntó: Narcís i la seua estèril mort, sense progènie, causada per un amor excessiu d'ell mateix, de la còpia del seu cos dibuixada a l'aigua; la capacitat de l'espill de crear una còpia física exacta d'u mateix però invertida, un doble, un clon que faça una vida acceptable socialment mentre tu et capbusses a l'abisme de la nit de la mà de Dorian Gray.

El meu amic Wai Yan ha treballat amb espills durant uns quants anys. Nascut a Hong Kong, s'en vingué a Londres amb la seua família dis-funcional quan tenia cinc anys. Els últims dos anys s'ha concentrat d'una banda en vídeo-art, i d'altra en found objects, els quals treballa i transforma en objectes farcits de significats i històries. Durant un temps obsessivament cercà espills de multitud de mides i formes, als quals gravava la seua imatge a base de rascar l'alumini que els protegeix. L'obra, prometea, requerix precisió, la capacitat de fer la mateixa tasca repetidament durant hores, dies... i el coratge de vore's reflectit dues vegades a un espill que patix. S'ha dit q l'art, l'art de debò, empenta la ment cap a pensaments i abstraccions q el fan créixer, anima la consciència a fer nusos d'imatge a imatge creant així significats sempre nous i personals. Per això dic q l'espill “patix”: ha patit el ganivet esmolat q ha marcat una imatge al seu si. Quan reflexa la meua imatge, patix la meua imatge, li dona suport fins el punt de donar significat a la meua representació física, és a dir, quan jo pense en el meu físic, la meua memòria em presenta el q un espill o altre ha reflectit constantment i invariable des de q sóc conscient. 

Poema ràpid enyorant l'estiu

Façanes de paper,

portes que no tanquen,

la llum del carrer

al plat, al got i al calze

(ves i compra'm paper de Manila,
deu pams,
que vull vestir-te d'estiu:
vine, alça el cap, gira't)

A translation:
     Paper façades,
     doors that don't shut,
     the light from the street
     on the plate, in the cup, in the chalice

     (go and buy some pattern paper,
     ten handspans,
     for i want to dress you up in summer:
     come, lift your head, turn round)

Poema de la llengua (1)

Xicons i xicones, ladies and gentlemen, ací tenim un altre poema. Comentaris please.  

 I

dislocant la llengua

he arribat a tal extrem de sofrença

que la boca se'm bada com una gerra

saturada de salmorra i delit

de llavi a llavi

la distància prova sutures,

deliris de fils i agulles

entre l'ara i l'enllà

el temps, però, solca i aïlla,

l'instrumental asèptic ni fila ni forada

i sospite – sospite una gran nafra,

una úlcera, una lesió, una perpètua rialla