Quentin Crisp mai llevava la pols al
seu caòtic pis de Manhattan. Deia q després d'un temps t'acostumes
i no la notes. Aquest fet contrastava de manera quasi radical amb la
cura q tenia del seu aspecte personal: sempre immaculadament vestit,
el cabells pentinats amb atenció i abundant laca, el mocador de seda
al coll, un toc de rouge. M'imagine q entrar a sa casa era com entrar
a una d'aquestes botigues de les quals en queden cada vegada menys a
les grans ciutats. Una hi havia al carrer Pelayo de València,
llarga, estreta i humida, plena de llibres vells majoritàriament,
però també de trastos de tot gènere: làmpares d'acer, pilotes de
futbol desinflades, làmines i olis amb un dit de pols, marcs vidus
delimitant un troç regular del no-res. I espills. D'això Quentin en
tindria uns quants segurament. Sobre la imatge reflectida a l'espill
i la homosexualitat s'ha escrit a muntó: Narcís i la seua estèril
mort, sense progènie, causada per un amor excessiu d'ell mateix, de
la còpia del seu cos dibuixada a l'aigua; la capacitat de l'espill
de crear una còpia física exacta d'u mateix però invertida, un
doble, un clon que faça una vida acceptable socialment mentre tu et
capbusses a l'abisme de la nit de la mà de Dorian Gray.
El meu amic Wai Yan ha treballat amb
espills durant uns quants anys. Nascut a Hong Kong, s'en vingué a
Londres amb la seua família dis-funcional quan tenia cinc anys. Els
últims dos anys s'ha concentrat d'una banda en vídeo-art, i d'altra
en found objects, els quals
treballa i transforma en objectes farcits de significats i històries.
Durant un temps obsessivament cercà espills de multitud de mides i
formes, als quals gravava la seua imatge a base de rascar l'alumini
que els protegeix. L'obra, prometea, requerix precisió, la capacitat
de fer la mateixa tasca repetidament durant hores, dies... i el
coratge de vore's reflectit dues vegades a un espill que patix. S'ha
dit q l'art, l'art de debò, empenta la ment cap a pensaments i
abstraccions q el fan créixer, anima la consciència a fer nusos
d'imatge a imatge creant així significats sempre nous i personals.
Per això dic q l'espill “patix”: ha patit el ganivet esmolat q
ha marcat una imatge al seu si. Quan reflexa la meua imatge, patix la
meua imatge, li dona suport fins el punt de donar significat a la
meua representació física, és a dir, quan jo pense en el meu
físic, la meua memòria em presenta el q un espill o altre ha
reflectit constantment i invariable des de q sóc conscient.
