dimecres, 26 de juny del 2013

De la pols, l'art i els espills

Quentin Crisp mai llevava la pols al seu caòtic pis de Manhattan. Deia q després d'un temps t'acostumes i no la notes. Aquest fet contrastava de manera quasi radical amb la cura q tenia del seu aspecte personal: sempre immaculadament vestit, el cabells pentinats amb atenció i abundant laca, el mocador de seda al coll, un toc de rouge. M'imagine q entrar a sa casa era com entrar a una d'aquestes botigues de les quals en queden cada vegada menys a les grans ciutats. Una hi havia al carrer Pelayo de València, llarga, estreta i humida, plena de llibres vells majoritàriament, però també de trastos de tot gènere: làmpares d'acer, pilotes de futbol desinflades, làmines i olis amb un dit de pols, marcs vidus delimitant un troç regular del no-res. I espills. D'això Quentin en tindria uns quants segurament. Sobre la imatge reflectida a l'espill i la homosexualitat s'ha escrit a muntó: Narcís i la seua estèril mort, sense progènie, causada per un amor excessiu d'ell mateix, de la còpia del seu cos dibuixada a l'aigua; la capacitat de l'espill de crear una còpia física exacta d'u mateix però invertida, un doble, un clon que faça una vida acceptable socialment mentre tu et capbusses a l'abisme de la nit de la mà de Dorian Gray.


El meu amic Wai Yan ha treballat amb espills durant uns quants anys. Nascut a Hong Kong, s'en vingué a Londres amb la seua família dis-funcional quan tenia cinc anys. Els últims dos anys s'ha concentrat d'una banda en vídeo-art, i d'altra en found objects, els quals treballa i transforma en objectes farcits de significats i històries. Durant un temps obsessivament cercà espills de multitud de mides i formes, als quals gravava la seua imatge a base de rascar l'alumini que els protegeix. L'obra, prometea, requerix precisió, la capacitat de fer la mateixa tasca repetidament durant hores, dies... i el coratge de vore's reflectit dues vegades a un espill que patix. S'ha dit q l'art, l'art de debò, empenta la ment cap a pensaments i abstraccions q el fan créixer, anima la consciència a fer nusos d'imatge a imatge creant així significats sempre nous i personals. Per això dic q l'espill “patix”: ha patit el ganivet esmolat q ha marcat una imatge al seu si. Quan reflexa la meua imatge, patix la meua imatge, li dona suport fins el punt de donar significat a la meua representació física, és a dir, quan jo pense en el meu físic, la meua memòria em presenta el q un espill o altre ha reflectit constantment i invariable des de q sóc conscient. 


divendres, 31 de maig del 2013

Poema ràpid enyorant l'estiu

Façanes de paper,
portes que no tanquen,
la llum del carrer
al plat, al got i al calze

(ves i compra'm paper de Manila,
deu pams,
que vull vestir-te d'estiu:
vine, alça el cap, gira't)

A translation:
     Paper façades,
     doors that don't shut,
     the light from the street
     on the plate, in the cup, in the chalice

     (go and buy some pattern paper,
     ten handspans,
     for i want to dress you up in summer:
     come, lift your head, turn round)


dissabte, 9 de març del 2013

Poema de la llengua (1)


Xicons i xicones, ladies and gentlemen, ací tenim un altre poema. Comentaris please.  

 I

dislocant la llengua
he arribat a tal extrem de sofrença
que la boca se'm bada com una gerra
saturada de salmorra i delit

de llavi a llavi
la distància prova sutures,
deliris de fils i agulles
entre l'ara i l'enllà

el temps, però, solca i aïlla,
l'instrumental asèptic ni fila ni forada
i sospite – sospite una gran nafra,
una úlcera, una lesió, una perpètua rialla





dimecres, 12 de desembre del 2012

Esta nit la lluna

Un poemeta ràpid, com el banana bread que faig. L'altre dia hi havia una lluna fina, fina, i com no, vaig decidir cantar-li:


Esta nit la lluna és la pinta perfecta per fer-te una trena ben negra.
La pinta perfecta per acaronar-te tota la nit mentre mengem taronges.

Esta nit la lluna és el bressol blanquíssim d'hores líquides dormides junts.
El bressol blanquíssim, caliu brodat amb arada d'esperma i saliva salada.

Esta nit la lluna és la falç farcida a la teua faixa per si la mort ve.
Esta nit la lluna és la falç farcida i famolenca encara de pa, paraula, instant.

Esta nit la lluna és la mà i és el cau, el plat i el pit, el ciri beneit.
Esta nit la lluna és la mà gèlida i buida i el plat ple de la teua presència.

Esta nit la lluna és la lluna, no és metàfora, no és símil, no és hòstia.
Esta nit la lluna és la lluna. Mirem-la, mirem-nos els dos baix la seua llum.  

dilluns, 19 de novembre del 2012

Guitarra i planxa

Jo planxe i Jesús toca la guitarra, fa uns exercicis, escales de notes que ens fan parlar de coses com l'harmonia celestial, la compatibilitat de l'home amb l'univers, el material del qual estem fets els humans, les plantes i les estreles. La planxa recorre camins curts i repetitius sobre el cotó blanc. Una camisa bona, entre tantes q han perdut el seu bon portar de tantíssimes vegades q han passat per la rentadora. Me la comprí per al bateig del meu nebot. Volia lluir poques peces i amb colors clars; volia lluir un missatge de netedat i senzillesa a to amb la cerimònia d'iniciació, per molt en contra q jo estigués de la religiositat involucrada a l'afer. 

Avui, abans d'anar a la piscina com tots els diumenges, he fet unes magdalenes, i hi he afegit canyella aquesta vegada. M'he quedat ajupit davant el forn, contemplant-les mentre s'elevaven a poc a poc dins la seua caixeta de paper, lluentes, humils, quasi cantant il·luminades per la pereta de llum taronja. El temps s'ha aturat així un instant. M'han vingut unes quantes paraules al cap en forma de frases no acabades: el misteri de la farina, la suavitat quasi eròtica de la unió de mantega i sucre, el foc q tot ho transforma, el foc q tot ho transforma, el foc q tot ho transforma. A Grace Nichols va ser un huracà el qui li rebentà les cadenes q li oprimien el cor, el qui li tornà deus i fantasmes de la terra maternal i Caribenya; a mi una magdalena m'ompli la ment de no-res, em deixa en blanc el pensament mentre m'obri els porus de la memòria a través del nas i la pell. Amb les puntes dels dits acaricie lentíssimament el vidre q separa el dins del fora del forn. Em crema però ho païsc. 

Hauré d'elevar aquest dolç a la categoria d'allò sublim pronto. Ja sé, ja sé: Proust també ho va fer fa temps. 

PS: ací va el poema de Nichols del què parle dalt, l'última estrofa és una joia, de les meues preferides

Hurricane Hits England by Grace Nichols

It took a hurricane, to bring her closer
To the landscape.
Half the night she lay awake,
The howling ship of the wind,

Its gathering rage,
Like some dark ancestral spectre.
Fearful and reassuring.

Talk to me Huracan
Talk to me Oya
Talk to me Shango
And Hattie,
My sweeping, back-home cousin.

Tell me why you visit
An English coast?
What is the meaning
Of old tongues
Reaping havoc
In new places?

The blinding illumination,
Even as you short-
Circuit us
Into further darkness?

What is the meaning of trees
Falling heavy as whales
Their crusted roots
Their cratered graves?

O why is my heart unchained?

Tropical Oya of the Weather,
I am aligning myself to you,
I am following the movement of your winds,
I am riding the mystery of your storm.

Ah, sweet mystery,
Come to break the frozen lake in me,
Shaking the foundations of the very trees within me,
Come to let me know
That the earth is the earth is the earth.







A mena de copyright

No sé si servirà de molt, però:
          "Queda totalment prohibida la còpia o l'ús de qualsevol material escrit que apareix en aquest bloc sense permís de l'autor, que sóc jo (i en alguns casos els qui col.laboren or traduïxen amb mi a la pàgina). L'autor declara i defén el dret moral de possessió de la seua obra." Amén.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Record número 2

La primera vegada q varem quedar va ser a través d'una web d'aquestes que en diuen “de contactes”.Gaydar era una veterana web on homes es reunien virtualment per xerrar, compartir fotos i, el que és més important, per quedar i pegar un polvo. J i jo vàrem fer lo primer, minuts després lo segon, i finalment lo tercer. Era diumenge, l'últim diumenge d'un estiu estrany on els núvols s'havien mostrat amos i senyors celestials amb unes temperatures contínuament intimidades pel seu domini. Després d'intercanviar uns quants missatges (“why don't you come over?”), em vaig dutxar, vaig glopejar amb elixir, i em fiquí uns texans i una samarreta a ratlles; peguí una ullada a l'espill abans d'eixir per la porta: “val guapet, anem” em vaig dir, amb el somriure nerviós penjat del rostre. 

En obrir-me em va fer un somriure i ens vàrem intercanviar un parell de salutacions, 

- Hey, you alright? 
- Not bad man, come in. How are you? 
- Good, good... nice place you have... 
- Yeah, we try to keep it tidy. 

J vivia a un pis d'estudiants. Em va dir q els seus flatmates havien mogut al pub, que havia quedat en vore-los en una estona. 

- So we don't have much time, do we? - li vaig dir mentre li llevava la samarreta. 
- Unfortunately not. 
- Okey, we'll see what we can do... 
- Let me take your t-shirt off too... 

La seua pell desprenia una boirina imperceptible de espècies i regalèssia i les meues mans es van emparrar pels seus braços, per la seua esquena, pel seu pit espigat de vellut. En aquell breu instant em vaig prometre que no oblidaria mai aquella olor. Ara, només si tanque els ulls molt fort, puc sentir un bri finíssim, una malenconia etèria d'aquells segons sublims.